Raidaran: bones sensacions, mal resultat

Equip Vallfosca: David, Marta, Albert i Aitor

Del 3 al 6 de juliol es va disputar la primera edició del RAIDARAN, que era el Campionat de Catalunya de la FEEC i, a la vegada, puntuava per la Lliga Europea de Raids (AREuroseries).

A principis de temporada no teníem previst anar-hi, però les coses van anar canviant i al final es convertiria en un bon objectiu a casa nostra.

Per aquesta ocasió vam fer un equip experimental amb la Marta, l'Albert, l'Aitor i jo. Un equip de coneguts però que a part de la Marta i jo, mai havíem corregut junts. No per aquest motiu deixàvem de tindre un molt bon equip, tot i que al raid hi havia molt ferro amb equips com el Diedre, el Camelback - Silva, els X-Bionic, etc.

El dimecres al vespre ens vam trobar a Vielha tots els components de l'equip, vam sopar junts i començar a parlar del què ens esperava. Pel què havíem vist en els roadbooks que ens havia passat l'organització, seria un raid dur, molt dur, i que els timmings previstos per l'organització no acabàvem de veure gaire clars.

El dijous el vam dedicar a preparar les 5 caixes de material, roba i menjar que havíem d'entregar a l'organització i que ens trobaríem als diferents punts d'assistència.

Ja a les 19h es feia el briefing i se'ns entregava els mapes. Les nostres sospites es complien, realment seria molt dur.

A les 21h ens tocava una etapa pròleg, una duatló de muntanya per relleus de 2. És a dir, dos fèiem una cursa a peu, passàvem el relleu als altres dos que farien el mateix. A l'arribada d'aquests, faríem una secció de btt i, seguidament, els nostres companys també la farien.

Ens vam agafar l'etapa sense massa estres per no cansar-nos massa per l'endemà, quan començaria el raid de veritat. Això sí, el que havia de ser un tràmit de poca estona es va convertir en una etapa de pràcticament 3h. Eren pràcticament les 12 de la nit i havíem de sopar i pintar i plastificar els mapes. O sigui que tocava anar a dormir tard i dormir unes 4 hores per poder entregar les caixes de material a temps.

El divendres el dia es llevava assolellat, però tenia pinta de canviar. A les 9 del matí ens trobàvem a la línia de sortida a Vielha amb els patins posats. Sí sí, començàvem patinant fins a Salardú. Els equips van sortir com fletxes, però nosaltres ens ho vam agafar en calma i vam anar pujant al nostre ritme. En poc més de 30' vam poder superar els 10km i 300m de desnivell positiu, ens vam calçar les sabatilles i treking fins el refugi de St. Joan de Toran passant pel refugi de Mines. En aquesta secció vam poder avançar a molt bon ritme i recuperar moltes posicions, fins que vam liar-nos a la zona del refugi de Mines a causa de la boira i la neu. Però per sorpresa nostra, la resta d'equips també van tenir algun contratemps d'orientació i, després d'una progressió molt ràpida sobre la neu i un descens rapidíssim vam arribar a St. Joan de Toran en primera posició a uns 30' dels nostres perseguidors.

Alguna de les dures rampes del recorregut

Ara agafàvem les bicis i una secció bastant ràpida fins Es Bordes. Una secció ràpida excepte en un punt que el camí s'havia esfondrat pels aiguats de l'any passat i que ens va comportar massa temps superar-lo (arribant a creuar dues vegades el riu Garona amb la bici a l'esquena).

Finalment arribàvem a Es Bordes i ens feien aturar fins les 17:30h per agrupar suficients equips per fer el ràfting. Així vam poder comprovar com havíem perdut uns 15', segurament en els passos pel riu.

A les 17:30 se'ns tornava a donar la sortida en massa en ràfting fins a Bossost. Sense treure'ns el neoprè vam progressar caminant els 6km que ens separaven del barranc. Mala decisió, ja que el fet de no treure'ns el neoprè ens va desgastar excessivament i perdíem 15' més respecte els equips de davant: Diedre i X-Bionic. Sort de la remullada al barranc de Bausen que ens va fer baixar la temperatura corporal. 

Llavors continuàvem un tros més a peu fins a Les on havíem de fer una via ferrada nocturna i un circuit de cordes pels arbres.

Gaudint del ràfting. Foto: Raúl Comino

A la ferrada hi vam perdre molt temps, ja que a l'equip francès X-biònic un dels seus components ho va passar molt malament i pràcticament va tenir un atac de pànic. Si ja de per si no m'agraden les ferrades en cursa, nocturnes hauria d'estar sumament prohibit. Són molt perilloses, i amb el cansament i de nit aquest perill es multiplica per 1.000. Ja ho vaig passar molt malament al Bimbache de l'any passat quan em quedava adormit agafat als graons després de tres dies de cursa. Crec que és un aspecte molt seriós i que els organitzadors haurien de valorar.

Sortint de les etapes de cordes només ens faltava retornar fins a Es Bordes per tornar a agafar, finalment, les bicicletes.

El camí de retorn se'ns va fer bastant llarg i ens va passar l'equip Camelback Silva a tota velocitat.

El nostre ritme de cursa, des de feia unes quantes hores havia baixat molt. Pensàvem que en agafar les bicis el tema canviaria, però no va ser així, 3h a fer els 10 primers quilòmetres. Increïble! A més estàvem morint de son. Així que vam aprofitar que passàvem una altra vegada pel punt de transició per dormir 5' i trencar, així, la son.

La parada se'ns va posar molt bé, però com que ens semblava que anàvem molt retardats vam creure oportú saltar-nos una balisa. Igual com sospitàvem que havien fet Camelback - Silva i X-Bionic. Cap a les 10 del matí de dissabte acabàvem els 46km de btt a Arties, havent passat pel Sauth deth Pish. 

Crèiem sincerament que anàvem fatal, però a la transició ens van informar que els Diedre estaven només 45' davant nostre. Això sí, amb una balisa més, i els altres dos més o menys a la mateixa distància.

Així que ens vam animar molt i vam posar-nos mans a l'obra per fer un bon treking de 38km cap al refugi de Colomers, Saboredo, Pic Pinetó i arribar a la Guingueta d'Àneu abans de les 22h. Hora de tancament per la natació.

Foto: Raúl Comino

Malauradament tantes hores amb els peus molls ens van passar factura i la pell dels nostres peus va dir prou al refugi de Colomers. Hauríem pogut intentar continuar però hauria sigut un martiri massa gran per no arribar a temps de la natació i caldria veure en quines condicions podríem afrontar les seccions següents. I, per descomptat, el podi ja el vèiem súper lluny.

Així que vam tocar de peus a terra i vam decidir fer una retirada a temps i no haver d'agafar la baixa a la feina només pel fet d'acabar un raid.

A vegades aquestes decisions costen molt, però crec que, en les circumstàncies en què estàvem, era el millor que podíem fer.

De la prova em quedo amb el bon rendiment de l'equip i la bona sintonia que hi va haver durant tot el raid. A més a més que muscular i psicològicament ens trobàvem forts per poder acabar satisfactòriament.

M'agradaria felicitar al tots els equips que van aconseguir acabar aquest repte i, en especial, als Diedre que es van mostrar intractables.

A l'organització també se l'ha de felicitar perquè és molt complicat organitzar un esdeveniment d'aquestes característiques i la feinada que porta no es paga amb diners. 

Només m'agradaria fer 3 incisos que crec que s'hauria de millorar de cara a futures edicions, i que crec (com a organitzador que també sóc) són molt importants:

1. La ferrada a la nit és molt perillós, i si algú es fa mal (cosa gens difícil) el rescat també serà complicat.

2. Es va posar la prova de natació com a substitut del caiac que no es va poder fer. Després de la natació hi havia una parada obligatòria. S'hauria d'haver previst un lloc calent on poder-se refugiar els corredors sortint de l'aigua graçadíssima de l'embassament.

Vídeo del barranc

3. No pot ser que en 24 hores de raid hi hagi un desfàs de 12h en els timmings previstos per l'organització. I no és culpa del mal temps perquè, per sort, el primer trèkking no era de 32km. Si ho arriba a ser ningú entra a la natació. Els temps de l'organització preveien que el primer equip arribaria a les 9 del matí fent tot el recorregut, i van arribar a les 13h saltant-se 46km de btt i part de la penúltima secció. O no s'havien provat els recorreguts o bé no es té en compte que amb el pas de les hores els corredors es cansen.

També hi ha coses que em van agradar:

- Bona idea de fer que tots els equips estiguessin 4h parats entre les 2 parades obligatòries. Això posava a tothom en temps real.

- Molta varietat de seccions.

- Rectificació de les hores de baixada del ràfting. Amb les primeres hores donades haurien entrat poquíssims equips.

Això és tot. Ara toca recuperar-me i pensar i entrenar pel mundial de Btt-O de Polònia del 24 al 31 d'agost.