dijous, 19 de desembre de 2013

ARWC COSTA RICA 2013

Presentació de l'equip
Aquí va la meva crònica del Campionat del Món de Raids 2013 a Costa Rica.
Com que al facebook de l'equip Grifone Platja d'Aro ja hi ha una crònica bastant àmplia del què va ser el raid en si, per no repetir-me, em centraré en explicar-vos la meva vivència personal.
Entregant el material a l'organització
La participació en el mundial de raids es va començar a gestar el passat mes de setembre, al lliurament de premis del raid Bimbache en què vam aconseguir la segona posició. Moment en què l'equip Absolu Raid (guanyador del raid) ens va donar la seva plaça per participar a Costa Rica.
Des d'aquell moment les nostres ments es van centrar en aconseguir participar-hi i vam aconseguir una gran ajuda per part de Grifone, l'Ajuntament de Platja d'Aro, la FEEC i Hoko. Sense el seu suport segur que no hi hauríem pogut anar
Hora de la sortida
Personalment aquesta competició m'arribava molt tard en la temporada, i al no tenir-la planificada he tingut d'escoltar molt el cos. Encara ens quedaven algunes proves a l'octubre i novembre i jo ja no anava. Em vaig tenir de centrar en buscar l'equilibri entre parar per descansar i entrenar el just per mantenir la forma. El fet d'haver d'entrenar molt en caiac em va anar bé per descansar les cames, però no n'hi havia prou, necessitava molt descans. Així que màxim entrenar 1,5h al dia, molts dies només caiac i aprofitar per millorar l'orientació.
Els dies previs, encara a Catalunya, una feinada de por per fer-ho cabre tot (roba, material i menjar) a les dues bosses d'equipatge i a la caixa de la bici.
Posant a punt els caiacs
Una vegada allà sant tornem-hi: muntar bicis i revisar-les, preparar bosses de menjar (nosaltres vam fer packs de 24h), la roba prevista per cada secció i les piles i bateries que necessitaríem per les diferents nits.
A part d'aquestes feines logístiques, també havíem de fer tasques promocionals i socials de l'esdeveniment (desfilada de banderes, assistir a parlaments, atendre els mitjans de comunicació, anar a netejar un parc, etc.).
Aprofitant el màxim per dormir
Finalment arribava el dia de la sortida, 6h de viatge en bus fins la frontera amb Panamá on un grup de nens d'una escola ens rebien amb danses tradicionals i un aperitiu a base d'entrepans, sucs de fruita i fruita.
Finalment el raid començava, ja no hi havia marxa enrere, ara només s'havia de procurar sobreviure i no liar-la massa.
Els mapes eren bastant precaris, escala 1:50000, equidistància 20m i molt poc actualitzats, cosa que ens va fer perdre unes bones hores ja a la primera secció. No és excusa, els mapes eren els mateixos per tothom i ja sabem, per experiència, que aquí es tracta de navegar. Cosa que no domino tant com m'agradaria però que de mica en mica vaig solucionant.
Una de les moltes estones amb caiac
Més endavant la segona cantada important: una secció de caiac de 55km en què controlar bé les marees era fonamental. Il·lusos de nosaltres ni per un moment havíem pensat que les marees del Pacífic no tenen res a veure amb les del Mediterrani... i la vam liar parda... fent mil quilòmetres extra i perdent unes 24h, banyant-nos entre caimans (que hi havia caimans ens ho van dir després del bany, jeje) i perdent el fil de la cursa.
Més gestió de caiacs
Aquesta cantada, a part de fer-me acabar amb un mal de cul terrible (no us podeu imaginar què suposa estar 36h sobre un caiac), ens va condicionar el no poder entrar a fer tot el treking de 96km. Amb el temps perduts i els peus embutllofats no podríem acabar tot el trèking i la bici posterior abans d'una hora de tall establerta per l'organització. 
Ara sí que ja baixàvem fins a la cua de la classificació. La nostra mentalitat ja havia anat canviant i ara ja només era qüestió de sobreviure a tot el que vingués, gaudir al màxim i provar coses per agafar el màxim d'experiència possible per competicions futures.
Creuant amb "bote"
La parada obligatòria de 4h es va convertir en 2 dies i mig, cosa que vam aprofitar per fer 2 balises del trèkking, sense saber si servirien de res i veiem que no va servir de res, només per veure una mica més de país. En les classificacions no ho han tingut en compte i les 12h i 40km que ens vam patejar no compten i estem en la mateixa classificació que altres equips que no van fer ni un metre.
Tampoc cal capficar-s'hi, tant és quedar els 27 com els 29, però és una mostra més del nivell de l'organització.
Tot i això vam poder entrar en una fantàstica secció de ràfting amb ràpids de nivell 3 i 4... sensacional, vam xal·lar com nens, tot el contrari de la pallissa de 90km en caiac que ens esperaria just després.
mmmmmm
El caiac inacabable, a més a més de nit... deu ni do... un trekking de 18km sense comentaris (què avorrit!!!) i una bici de 150km que ens farien arribar a la frontera amb Nicaragua fins acabar a Puerto Viejo, on faríem un divertit circuit de tirolines i un ràfting final (res a veure amb l'anterior).
Després de gairebé 9 dies arribàvem a meta, per una banda decebut per no haver estat a l'alçada, per una altra banda molt content de l'experiència viscuda i adquirida, del funcionament de l'equip, dels companys d'equip i d'altres equips i amb totes les noves persones que he conegut en aquesta aventura.
Per acabar m'agradaria fer una crítica a les organitzacions de les copes del món que he assistit. 
No tot era patir
Sembla ser que per ser una Copa del Món i més remarcat encara en un Campionat del Món tot s'hi valgui: 
- Etapes inacabables i avorridíssimes (alguna/es estan bé, però totes??).
- Pensant més en el lema del raid i en fer un raid que doni que parlar que en els equips (no sé si els equips han gaudit gaire del traçat).
-Traçats súper forçats per sumar quilòmetres i hores per sumar (dels 3 trekkings, 2 hauria estat molt millor fer-los en bici, tot pista i sense cap al·licient).
A vegades no hi havia bote
- Fer-te portar la bici a coll durant 2h (en el millor dels casos) sembla que hagi de ser obligatori (i tot plegat per anar a parar a la mateixa pista per la que anaves).
- Començar el raid sense conèixer-ne el reglament, ningú sabia què passava si et saltaves una balisa.
- El preu és desorbitat: 6.000 dòlars i a sobre 700 dòlars més d'hotel "obligat", més les nits d'hotel extra que necessitis. I fins i tot t'has de portar o comprar les caixes que utilitzaran per les transicions.
- Balises mal posades (no va ser el cas a Costa Rica).
- Hores de tancament que després l'organització es passa pel forro.
Pujant cap el refu del Chirripó
- I moltes altres coses que m'han comentat altres equips, però que jo no sóc ningú per dir-ho perquè no ho he viscut.

Senyors, és un Campionat del Món, una mica de serietat.
No m'agrada criticar a les organitzacions perquè sé el què costa organitzar, però ja fa temps que em vaig adonant que cada vegada hi ha més organitzadors que van més per la pasta que pel gaudiment dels participants. Sobretot queda demostrat quan l'organitzador és una empresa i no una entitat sense ànim de lucre.
Caiac pel Tortuguero
A mi m'agrada anar a raids i curses perquè és una oportunitat única per poder conèixer un país o territori nou i racons que anant de turista no aniries, però arriba un punt en què te n'adones que t'estan prenent el pèl.
I la culpa només és dels corredors, que per diferents motivacions no deixem d'anar-hi i alguns organitzadors se n'aprofiten de valent. Però no es mereixen res més que la gent deixem d'anar-hi.
We're alive!
Per sort encara n'hi ha moltes que mantenen l'essència, i que encara que s'hagi de pagar un preu elevat, si l'organització i l'esdeveniment ha estat l'adequat, ho pagues de gust. 
Bé, fins aquí la meva opinió, que no vol dir que sigui la millor ni extensible a tot el meu equip, però marxo amb aquestes sensacions.

1 comentari:

  1. Felicitats per l'experiència viscuda, tot suma! Jo com a espectadora i seguidora de la cursa penso que hi va haver una falta important d'informació d'on eren i com anàven els equips, semblava que només corrien els 5 primers! Quin fart de patir!

    ResponElimina